EXTRAESCOLARS ANTERIORS
ESTRATOSFÈRIQUES…? EXTRAORDINÀRIES…?
EXTRAESCOLARS !!!
Crònica oficiosa i alternativa d’anys de pegar bots i rompre cordes de guitarra
1995
Harold Pinter, Jordi Savall, Miquel Barceló i Bruce Lee, si és el cas. El mestre Karpov, l’amic Abdoul Jabar o el mateix Fu-Manchú, si m’apures. Tots hi estan d’acord, i ells en saben del tema: aquests darrers anys marquen un abans i un després. A Pius XII, res en l’art, l’esport, la comèdia o la cibernètica ha estat el mateix des d’aquell instant memorable que suposà el començament de tot - ejem, ejem... exigeram; evidentment-. Un moment que recordam i que, com no podia ser d’altra manera, glosam amb esportivitat i ànima d’artista. Però anem per parts…
Servidor aprengué a escriure, en el marc del que se’n diu l’ensenyament reglat. Sí, aquell que entrava a cops de regle, això és, un instrument llarg i dret, de secció rectangular i generalment de poc gruix, emprat per a traçar línies rectes.
Servidor ho farà millor o pitjor, però fa el que pot i ho jura. Ell -jo- no tingué la sort de ser un beneficiari d'aquest ventall que ara en deim Extraescolars, perquè ja és ruc i llavors no s’usava. Panet de sobrassada i quatre pilotades per esbravar l’escurçó o el que fos... Servidor aprengué a jugar a Escacs quan el mestre feia que no mirava, dins l’aula, i el Judo l’arribà a dominar -per necessitat- perquè els de 7è eren molt bèsties, al pati. Això del Bàsquet ni s’ho plantejà i el Món Informàtic només era en el cap de l’amic Stanley. En Kubrick, és clar. Si volies Mecanografia, sempre tenies l’opció de la vetusta Academia Maura, al cel sia, i el Dibuix era practicat principalment a taules i parets fins que algú, a base de punts i línies ens presentava, com ara, l’amic Vassili -Kandinsky, of course-. I després, l’obturador, la réflex i la sala de revelat que, això si, tenia el seu encant, tot i que només la coneixíem dos o tres.
Servidor no va viure, ni era zigot, l’època gloriosa de l’Hoquei - però si que recorda amb llunyana emoció el boom de l’Handbol -, on arribàrem a destacar. També veu com si fos ara quan s’armà el primer torneig de ping-pong -ara es diu Tennis de taula, què hi farem- o, recorda, molt llunyà, el dia que pujà per primera vegada a un escenari a fer comèdia -que ara es diu Teatre-, empès per una mestra de català. N’Espardanyeta, es deia -l’obra, és clar-.
Però arribà el dia. I s'havia de posar ordre. Començà la nova era, la de la Socialització de l’esport i de la Creació lúdica –qui m’ho havia de dir-. S’iniciava el temps de l’Exploració i del Coneixement del propi cos –nosaltres també l’arribàvem a conèixer, el propi cos, i només el propi-. Com per art de màgia aparegueren paraules precises i descriptives que ens serviren per copsar i gaudir d’un món insospitat de benestar. També aparegué la perifèria. Fou com descobrir el Cosmos. En Sagan ens havia conquerit.
L’oferta -que evidentment ara sí era plural- ho abraçava tot i, com és obvi, era oberta a tot"hom" i tota dona. Un nou Departament havia nascut i els primers i primeres alumnes que se n’adonaren, prest ho escamparen com apòstols del nou temps. Referència oportuna cinèfila: heu vist la genial seqüència dels germans Coen quan, a El gran salt rememoren quan i com es posà de moda el hula-hop, al New York dels anys cinquanta? Idò el mateix. La notícia es propagà extramurs i prest vàrem ser motiu d’admiració: les jornades de portes obertes -i de cames obertes, perquè més d’un pare feia el badagot en voler emular els petits- resultaren una formidable eina de Difusió i Promoció. Exhibir el que en sí mateix és una exhibició... aquesta és la qüestió: quin nin o nina no ha participat mai d’una Extraescolar?